Més que una dansa pròpiament dita és un conjunt de quadres plàstics amb intencionalitat representativa, que participa en les Processons de la Mare de Déu de la Salut, la Festa Major d'Algemesí (7 i 8 de setembre).

La primera qüestió a mencionar vindria constituïda per les opinions que hi ha respecte al nom. Per una part, hi han opinions documentades que en  1947 defesaven la procedència del nom, del mot àrab mochain, amb significat d’‘emmascarat’ o ‘encapirotat’. Per altra, hi ha qui pensa que rep el nom genèric per ser la primera dansa que apareix obrint marxa, en record de les antigues desfilades i processons o festes públiques —moixigangues—, amb comparses i gent disfressada, que se celebraven per causa d’algun esdeveniment remarcat. La veritat és que avui, a causa de la manca d’investigacions, no es pot prendre part per cap hipòtesi.

Les més antigues cròniques escrites que la vinculen a Algemesí daten del primer terç del segle XVIII, però de la seua constant i ferma presència ben bé pot pensar-se en un origen molt més antic. Si ens atenim a referències de cròniques, la data de 1724, celebració de les primeres festes solemnes en honor de la Mare de Déu de la Salut, podria ser la més antiga que la vincula a la Festa; però si ens atenim a la constatació documental dels Llibres de Comptes de la Vila, des de 1733 i des d’aleshores, ja amb cadència anual en liquidar-los el sou als dolçainers que tocaven a la Festa, és la més exacta fita cronològica.

Arrelada en temps pretèrits a la comarca de la Ribera del Xúquer, Algemesí té l’honor d’haver-la conservada, i rep l’homenatge de reconeixement constant per part dels bons amics components de les Colles castelleres d’algunes comarques del Principat, on es va estendre per alguns concrets punts de les comarques del sud —segurament en relació amb la implantació de l’arròs al delta de l’Ebre—, amb el nom antic de Ball de Valencians, tal com ho relaten les velles cròniques.

Sobre la presència de muixerangues a altres pobles del País Valencià, cal citar Peníscola, Titagües i, segons el més recent descobriment dels estudiosos locals, també l’Olleria.

Els membres són una colla d’homes, de tota mena de professions, de nombre irregular —en l’actualitat n’ixen uns dos-cents però en temps d’abans només uns trenta—, dirigits per un mestre, que s’encarrega amb autoritat incontestable de la coordinació dels muntatges del ball, torres i figures, dels assajos previs i d’admetre el personal que s’hi incorpora. Homes de força i habilitat, en temps passats carregadors i obrers de vila de professió, ens adonen d’un cert caràcter gremial com a aglutinant del grup. La memòria col·lectiva té per mític els temps en què Enric Cabrera fou mestre allà pels anys vint. Igualment és recordat Llorca el barbero, entre els quaranta i els setanta. Avui el ventall professional dels seus components, és ampli en correspondència amb una societat diversificada.

La indumentària consta d’una brusa cenyida i recta, botonada per davant, pantalons llargs, bonet orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i forta a tires verticals vermelles i blaves sobre fons de ratlles blanques amb disposició arlequinada, exceptuat el vestit del mestre, que porta cada peça d’un sol color. És la tela vulgarment anomenada de matalaf, i és clar que abans era de tires vermelles irregulars sobre fons blanc, sense tant de color. Per molt que s’ha dit sobre aquesta, de primer antuvi, un tant extravagant vestimenta, pareix més aviat que l’origen és per raó de les disponibilitats dels antics proveïdors del vestuari.

Principi